L’última parada a Oregon i la porta d’entrada a Washington! Es tracta d’un recorregut d’unes 50 milles que vam iniciar a Timberline Lodge, un dels refugis de muntanya més atractius pels americans. És un edifici magnífic famós, entre d’altres, perquè en ell es va rodar la pel·lícula “The Shining” de Kubrick. Nosaltres ens hi hem…
I ja hem fet 2000 milles, només tenim pel davant 650. Això està fet!!! Avui hem travessat àrees de boscos cremats que tot i ser força depriments ens han regalat moltes múrgoles. També hem creuat el Jefferson Park, amb la muntanya Mount Jefferson i el Mount Hood Wilderness.
Endavant cap a Canadà!! Aquesta jornada la podem anomenar la “jornada vermella”, quilòmetres i més quilòmetres de terra vermella per camps de lava interminables però també hem passejat per boscos esplèndids i llacs d’aigua blava i llum enlluernadora. I també és el dia en el que ens hem trobat amb en Joan
Deixem enrere Crater Lake i avancem cap a Shelter Cove, a peu d’Odell Lake, un altre llac immens al cor de les muntanyes centrals d’Oregon. I assolim els 3000km!!
5 dies de juliol, del 20 al 25 entre Ashland i Crater lake. Primer peu a Oregon! Deixem enrere Califòrnia. Avancem depresa, la nostra fita és travessar tot Oregon en 15 dies però no renunciem a esprémer amb la vista tot el que veiem.
Hi ha gent que carrega una cadira, gent que porta un paraigües i gent que camina amb peluixos penjant de les motxilles. I després, hi ha aquelles persones que es fan dir “ultralight”. Aquests individus fan la ruta amb motxilles més petites i lleugeres que les d’alguns estudiants d’institut.
Oregon seria un lloc fantàstic per anar de campaments amb el CAU. Aquests dies, mentre camino, imagino les possibilitats infinites d’aquest bosc sense fi. El terreny és suau i progressiu amb grans trams d’ombra i tot és ple de llacs. A diferencia dels llacs alpins
Oregon en 15 dies, aquest és el repte. En altres paraules, hem de caminar 452 milles en només dues setmanes. Això implica que hem de fer 30 milles al dia de mitjana (uns 48 km) i que no ens podem aturar en cap poble. Òbviament, per tal d’intentar dur a terme aquesta bogeria hem hagut…
Plenes d’exuberants raons innobles, les pesades motxilles ens alentien el pas. El sol, impacient després d’un llarg hivern, cremava el nostre caminar i ens assecava l’esperança. En la trinxera del desert, ens trobàvem soles totes tres i l’enorme pes a l’esquena de no saber el que t’espera.
