Després de “l’atrafegant” Oregon, i un cop encarada la recta final de la ruta, després de 116 dies de camí, potser és el moment, estimades lectores, de parlar amb sinceritat i sense por sobre com estem.
Fins ara us hem explicat totes les belleses que ens hem anat trobant i us hem relatat com de fantàstic és conèixer gent d’arreu i de totes les edats, tots amb un mateix objectiu. Se’ns omple el cor de joia i esperança cada vegada que topem amb “trail angels” o quan algú ens deixa una caixa plena de menjar per als “PCT hikers” i tot això, evidentment, és ben cert. Ara bé, no és menys veritat que no hem comentat gairebé mai com ens sentim, si estem animades o el pes de la ruta ens supera, si ens enfadem entre nosaltres o amb la vida, o bé si el nostre cos ens respon com voldríem. Doncs aquest és el post. El primer que volem dir és que estem cansades, però no pas amb la fatiga d’un d’aquells dies d’estudiar 10 hores, ni com quan tornes d’un partit complicat, ni tan sols com l’intens cansament de tornar de campaments, sinó que sentim un cansament arrelat dins nostre, de caminar 116 dies fent més milles de les que el nostre cos pot assimilar. Un cansament a cada cèl·lula del cos que no marxa ni descansant tot un dia sencer, ni dos, ni tres. Un cansament, però, que tampoc ens impedeix gaudir ni ser felices, sinó que senzillament ocupa una posició passiva en el nostre dia a dia, com el decorat d’una obra davant del qual s’hi desenvolupa una historia, amb la diferencia que, a mesura que l’obra avança, el decorat va fent-se cada dia més gros i amenaça de caure sobre les actrius.
Pel que fa al nostre estat d’ànim, la veritat és que canvia força d’un dia per l’altre. Els dies que hem dormit poc, que són més o menys la meitat, ens sentim amb ganes d’acabar l’aventura en aquest precís moment. Maleïm cada milla que ens queda i hem de fer esforços “herculians” per seguir caminant sense defallir. En canvi, els dies que hem pogut descansar millor i, a poder ser, també menjar força, les milles passen més ràpidament, estem animades i xerrem de tot i de res mentre el temps passa i avancem.
Resumint, que tot i gaudir gairebé diàriament de paisatges preciosos, de gent fantàstica d’arreu, d’experiències sorprenents i animals que no havíem vist mai abans, tot i que ens encanti posar-nos a prova en cos i ment, tenir temps per pensar el que vulguem i empènyer una mica més els nostres límits i després de més de 3000 km, podem dir que tenim ganes d’acabar la ruta i tornar a casa, en aquest ordre.
Comments 0
Aina
agost 20, 2018Moltes gràcies per compartir-ho! Tot i la distància que ens separa i els mesos que fa que vau marxar m’heu transportat a prop vostre.
Us envio, si és possible energèticament, molta força perquè el camí que queda sigui agradable i ben aviat pogueu tornar a casa amb la feina feta i la motxilla ben buida de menjar i plena d’experiències per explicar-nos.
Molts petons!!