Plenes d’exuberants raons innobles, les pesades motxilles ens alentien el pas. El sol, impacient després d’un llarg hivern, cremava el nostre caminar i ens assecava l’esperança. En la trinxera del desert, ens trobàvem soles totes tres i l’enorme pes a l’esquena de no saber el que t’espera.
Llargues hores de sol i sorra, de serps mortals i poca aigua, s’anaven succeint una darrera l’altra… fins a fer-ne 47 dies. Al 48è, Kennedy Meadows se’ns presentà com l’oasi on guarir-nos de tots els mals: l’inici de “The Sierras” i durat els següents 30 dies ens submergirem en pujades inacabables eternament cobertes de neu, en la que van desenvolupar un curiós estil alhora de caminar-hi. La manca d’aigua del desert fou satisfeta amb un escreix tal que els camins quedaven sovint engolits pel torrent d’aigua del desgel.
Les serps, abans perilloses, van deixar pas a cérvols elegants i relaxades marmotes que ens observaven tranquil·les des de dalt les roques.
Potser va ser la motivació diària per afrontar aquelles muntanyes enormes, o potser només els fantàstics paisatges, però el cert és que quan vam arribar a Sonora Pass, final de “The Sierras”, una sensació de buidor es va sumar a l’enorme satisfacció d’haver-les acabat. Per fi ja només quedava “North Califòrnia” i les seves 600 milles.
Aquestes milles abans d’Oregon, però, són les eternes oblidades de la ruta. Ningú les té mai en compte, només són gairebé un miler de milles mig desertes on recordar una mica la set del desert, veure molts cérvols i començar a fer moltes, moltíssimes milles diàries…
i finalment, Oregon.
