“Oh Canada!” – 29 d’agost

La nostra arribada al Canadà va ser sorprenentment anticlimàtica. Vam arribar-hi un 29 d’Agost, cap a les tres del migdia, sense les motxilles i acompanyats d’una pluja que en més de 130 dies no s’havia dignat a aparèixer. A la frontera, ens esperava un petit obelisc platejat i una legió de milers de mosquits afamats. Amb prou feines ens vam fer un parell de fotos abans de girar cua.

No va ser l’arribada que havíem imaginat i amb la que portàvem mesos fantasiejant. Malauradament, el foc no ens va donar més opció que abandonar la nostra estimada PCT i endinsar-nos en el North Cascades National Park i les seves pujades de vertigen. En el nostre pas per aquet parc, vam descobrir com de ben cuidada està la PCT i vam aprendre el que volia dir obrir-se pas entre la malesa. A més, vam tenir la mala sort de que la pluja va decidir treure el cap i mullar tota la vegetació que ens envoltava, deixant-nos així sense cap possibilitat de mantenir-nos mínimament secs. Per acabar-ho d’adobar, la por per una possible trobada amb un ós es va renovar, ja que ens alertaven d’avistaments i ens veiem obligats a penjar el menjar. Tot plegat va posar molt a prova la nostra motivació i força de voluntat. Vam passar de caminar 25 milles al dia (o fins i tot més) a fer-ne amb prou feines 15.

La situació va millorar una mica quan vam arribar al Ross Lake, ja que la ruta anava resseguint el llac sense gairebé cap desnivell. En aquest punt, ens quedaven menys de 30 milles per trepitjar el Canadà i vam decidir desar les motxilles en un “bear locker” per tal de fer-les més lleugers. Amb les motxilles petites i oblidant-nos els impermeables, vam caminar les darreres milles amb una pluja constant. Com ens havien promès els hikers que ens havíem anat trobant, al final ens esperava un petit obelisc. Intentant esquivar els milers de mosquits que envoltaven el monument, vam fer-nos algunes fotos, vam escriure els nostres noms al darrer “trail register” i vam intentar gravar un vídeo per als amics.

En menys de 15 minuts ens vam acomiadar del Canadà i vam resseguir les nostres passes de tornada. Tot i que oficialment ja havíem acabat, encara ens quedaven 30 milles per arribar fins la carretera més propera i poder fer autostop fins a Seattle. Vam passar una última nit dins la nostra tenda/casa i ens vam cuinar el plat de raviolis més gran que ens va permetre la nostra modesta cassola, acompanyant-lo de dues birres que havíem carregat expressament per celebrar l’ocasió.

L’endemà, l’últim dia que vam trepitjar els boscos nord-americans, vam endur-nos una gran sorpresa quan, de cop i volta, vam trobar-nos amb el Joan. No ens havíem pogut comunicar amb ell des d’Stehekin i tot i que era la idea inicial, no vam poder organitzar-nos per tal d’acabar la ruta tots junts. Fins aleshores, això ens havia entristit moltíssim, però en veure al Joan tan content amb el Mike i el Tim (o més ben dit, amb el Bazinga i el Budlight) ens vam adonar que acabar amb ells era el final més adequat per al Joan. Així doncs, ens vam acomiadar i vam prometre retrobar-nos al cap de pocs dies a Seattle.

Últimes passes. Autostop. Seattle.

Fi

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada