Després d’uns quants dies de caminar sota el sol i de dormir a la intempèrie, a més del vent i el fred, per fi vam arribar a Lake Isabella.
Seguint l’estil americà, els edificis d’aquest poble no podrien estar més separats els uns dels altres. Una vegada més, ens trobàvem en un indret pensat pels cotxes. Tot i així, en aquest petit racó del món ens hem creuat amb gent fantàstica. El que va començar essent un “hitchhiking” rutinari cap al centre, va acabar essent una experiència molt enriquidora. Aquest cop, qui ens van obrir el seu cotxe van ser en Willy i la Mary, una parella d’avis que ens van oferir, primer una dutxa i una rentadora i, després, un sopar i fins i tot un lloc on passar la nit! A casa seva vam descobrir que en Willy és un dels pioners en caminar pel primer tram de la PCT, cosa que va fer al 1978!!! A més, és un aficionat de l’art i l’arquitectura, tant que ens va fer ensenyar-li bona part dels edificis més emblemàtics de Barcelona!
El restaurant on vam anar a sopar era talment com ens l’imaginàvem, purament americà. Amb uns bancs llampants, una clientela local i unes racions gegantines; sort en tenim de la nostre “Hiker hunger”!
Com que no vam tenir prou, el matí següent vam esmorzar en un altre restaurant americà: pancakes granny and biscuits i ous ferrats, tot un tiberi.
Quan ja estàvem apunt de marxar, vam descobrir que Lake Isabella té el seu propi vòrtex, i havent rebut notícies d’una acumulació massiva de gent a l’inici de las Sierras, degut al mal temps, vam decidir passar una nit més al poble. D’aquesta manera vam poder celebrar l’aniversari del Cesc, i, una vega més, ho vam fer atipant-nos de manera desmesurada i totalment innecessària, en un altre restaurant americà. No tenim remei!!!
