En Joan diu: Lassen and Shasta, my new friends – 10 de juliol
L’aventura comença amb un comiat ràpid per no desbloquejar un tsunami emocional. Al cotxe que em tornava a la ruta hi vaig trobar dos hikers suecs amb qui feia temps que coincidíem. Només entrar em van explicar que pensaven arribar dissabte al matí a Burney per veure el partit de Suècia en el mundial. Em va semblar un bon repte i una bona companyia per començar la meva etapa en solitari.
Els primers dies van transcórrer d’una forma molt plàcida i vaig canviar totalment la meva manera d’afrontar els dies. La meva tònica, parar menys, ser molt constant i menjar més! Les etapes entre el Lassen i Burney van ser maquíssimes amb el Mt. Shasha imponent, marcant la següent fita a l’horitzó.
No obstant, em quedo especialment amb una tarda en que desprès de caminar 10 milles vaig arribar a un “campground” on hi havia una família americana amb el seu campament super complet. Em vaig presentar, els hi vaig fer quatre preguntes bàsiques i quan ja marxava vaig sentir un “hey, do you want some fajitas?” Sense dubtar-ho em vaig unir al seu sopar.
Mentre sopàvem vaig obrir el mòbil i vaig rebre un missatge de la Nerea i el Cesc on em donaven records i m’explicaven que estaven a una festa privada menjant “hot dogs”. Em va envair una sensació d’orgull seguida d’un nus a la gola fruit de la nostàlgia. Tot i així, vaig aconseguir distreure’m ràpidament amb la conversa distesa dels americans i la tarda va acabar sent molt plàcida. Vaig anar-me’n a dormir entrada la tarda i amb una frase al cervell: Estaran bé, estarem bé…